martes, 3 de mayo de 2016

Videó romanticisme


Modernisme català- Conceptes


Modernisme català

El Modernisme a Catalunya va tenir una fantàstica expansió, ja que el país estava obert als corrents procedents d'Europa, per tal d'afermar les seves diferències amb Espanya i reforçar els seu nacionalisme polític,

Les idees de Ruskin i Viollet-le-Duc i l'estètica de William Morris,Walter Crane, Mackmurdo, Mackintosh, etc. van ser acceptades com a base de la renovació artística. 

Arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i altres, varen prendre el liderat d'aquest moviment.

Especialment el paper de Domènech i Montaner (1849-1923) va ser essencial per
  definir el "Modernisme arquitectònic" a Catalunya. 

Els Modernistes, creien en la imaginació creativa com a creadora de símbols en contrast amb els eclèctics que pensaven en l'art com a representació objectiva de la realitat. De fet, el Modernisme representa a tot el món i en especial a Catalunya la llibertat per la creació de noves formes anteriorment no acceptades, traient l'art de l'encarcarament acadèmic. 

El Modernisme català no només reflecteix en la seva arquitectura la riquesa ornamental que es comú a tot l'Art Nouveau, sinó que manifesta un interès per mantenir i renovar les tècniques tradicionals de construcció i decoració, utilitzant materials antics com el totxo i nous (en aquella època) com el ferro i també noves tècniques ceràmiques. 

Aquestes noves tendències són evidents en les diferents arts com l'arquitectura (inclosos tot tipus d'edificis), escultura (tant com a art independent, com a complement d'edificis), pintura, arts decoratives (amb materials com mosaic, vidre, fusta, tèxtils i ferro per manufacturar qualsevol objecte com mobles, làmpades, joies, vestits, ampolles, vaixelles, coberteries, catifes, etc.), literatura i música.

El Modernisme va tenir una enorme acceptació social a Catalunya com a part de la "Renaixença" i els artistes que en formaven part van esdevenir molt populars. Això és així amb els arquitectes esmentats, però també amb pintors com Ramon Casas, Isidre Nonell o Santiago Rusiñol(organitzador de les "Festes Modernistes" realitzades a Sitges al final del segle XIX).

.
Aquesta actitud col·lectiva de renovació artística i progrés va ser la base per a l'impuls d'un dels més brillants períodes de l'art català.




Antoni Gaudí

A Catalunya l’artista indiscutible és l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926). En el marc d’un un poderós ressorgiment de la cultura catalana: la Renaixença, la rica burgesia industrial, culta i nacionalista, acceptarà els postulats del nou moviment perquè en ell es barregen la  tradició, novetat i refinament. Aquesta vitalitat cultural i cosmopolita de la fi de segle a Catalunya va unida al desenvolupament de la indústria, especialment la metal·lúrgia, que tanmateix afavoreix els arquitectes.


Entre les seves obres més notables cal esmentar la Casa Batlló, de 1905; revestida de mosaics de colores, amb columnes i mainells  inspirats en les formes dels ossos humans. La sorprenent Casa Milà, acabada el 1910, també coneguda com La Pedrera, es caracteritza per les superfícies còncaves i convexes, de gran plasticitat, inclús en la línia que remata la cresta de la teulada. Els perfils de les finestres estan formats per ferros retorçats i els interiors de les habitacions presenten un traçat absolutament asimètric, amb parets ondulades i diferents angles i nivells. El geni artístic de Gaudí posa la tecnologia al servei d’una exuberant capacitat creativa

.


Gaudí dedica gran part de la seva vida a la construcció de la seva obra més emblemàtica i audaç: La Sagrada Família. Rep l’encàrrec el 1883 i a la seva mort, el 1926, l’obra es manté inconclusa. De les tres façanes projectades només acaba la de la Nativitat, de la que parteixen quatre altes torres circulars rematades amb mosaics que brillen sota la llum del sol. Tracta la decoració com si fos una espectacular escultura plena de formes capricioses i abundant decoració vegetal, plenament modernista. En els frontons, tallats en pedra, emergeixen diverses estàtues que representen escenes de la vida de Jesús. L’esquema gòtic està patent en el temple, i tots els elements tenen un valor simbòlic per motivar als fidels. El fascinant resultat és una arquitectura de somni que sembla irreal.



Lluís Domènech i Montaner (1850-1923)

Nascut a Barcelona el 1850 Lluís Domènech i Montaner va demostrar des de la seva joventut la seva passió per a la arquitectura. Exercí una gran influència en la difusió del Modernisme des de la seva càtedra de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.


Les seves obres es caracteritzen per una barreja de racionalisme constructiu i de fabulosa decoració inspirada en l'arquitectura hispano-àrab i en el gust pel dibuix curvilini tant pròpia del Modernisme.



Josep Puig i Cadafalch (1867-1957)

Nascut a Mataró (El Maresme) l'any 1867. Estudiant encara, el 1887 ingressà al Centre Escolar Catalanista formant part del grup de la Renaixença. Acabà la seva carrera d'arquitecte el 1891 a Barcelona i es posa a treballar a la seva ciutat natal a on arriba a ser arquitecte municipal des dels seus 24 a 29 anys, època en que construeix alguns del seus primers edificis en aquesta ciutat.


Nomenat Professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, (Càtedres d'hidràulica i de Resistència de materials), va desenvolupant àmpliament les seves qualitats
A part de la seva activitat professional com a arquitecte, desenvolupa una àmplia labor política en el camp del catalanisme.


El 1917, a la mort d'Enric Prat de la Riba, el va substituir com a President de la Mancomunitat de Catalunya desenvolupant un ambiciós pla d'escoles i institucions culturals (va crear la Junta de Museus), així com nous museus al Parc de la Ciutadella de Barcelona, activació de les excavacions d’Empúries, noves carreteres i un important desenvolupament de l'agricultura a Catalunya.
Deixeble de Domènech i Montaner, se’l considera l'últim representant del Modernisme i el primer del Noucentisme.
Segons Alexandre Cirici i Pellicer la seva obra es pot dividir en tres períodes ben diferenciats:
La primera època, l'època rosa (Modernisme), pren com a símbol la casa pairal aristocràtica catalana i cerca la inspiració en models nòrdics. A aquesta època pertanyen la Casa Martí (1896), la Casa Macaya , la Casa Amatller (1900) i sobretot la Casa de les Punxes
 o Casa Terrades(1905). 



La segona època blanca (Idealisme racionalista) correspon mes aviat als gustos de la nova elit burgesa, pràctica i ordenada. A aquesta època corresponen la Casa Trinxet, la Casa Muntades i la Casa Company.
La tercera època època groga (Monumentalisme) es desenvolupa durant el període de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, de la que fou el primer arquitecte. Es caracteritza pel monumentalisme, el color groc de les façanes i la imitació de l'arquitectura romana que es barreja amb el tipisme valencià i andalús dóna com a resultat un preciosisme barroc.





















Rococó i carac.romanticisme

sábado, 9 de abril de 2016

Conceptes: Neoclassicime

Conceptes: Neoclassicime

Història
Durant el segle XVIII a Europa va triomfar la Il·lustració, corrent cultural i de pensament que pretenia il·luminar amb la "llum de la raó" el món. Malgrat l'oposició de l'Església catòlica.
Les principals característiques són:
  • La raó és la base principal del coneixement.
  • Optimisme sobre la capacitat de l'ésser humà i sobre el progés de la humanitat.
  • Posar en pràctica les descobertes cinetífiques i aplicar les aportacions dels filòsofs.
  • Educació com el millor mitjà per difondre la raó.
Principals pensadors:
  • Montesquieu. Propposa la separació dels poders de l'estat: Poder executiu, judicial i legislatiu.
  • Rousseau. Planteja el concepte de democràcia en el que la sobirania nacional recau sobre el poble.
  • Voltaire. Critica l'absolutisme i proposa un sistema polític parlamentari que limités el poder del monarca.

Neoclassicisme
L' art neoclàssic va sorgir en la segona meitat del XVIII com un estil oposat al rococó.
  • Segueix els ideals de la il·lustració.
  • Estil molt més senzill que el rococó.
  • L'esgotament del barroc i el descubriemnt de les ruïnes de Pompeia (l'any 1748) comporta la recuperació dels temes mitològics del món grec i romà.
  • Busca l'equilibri i la simetria a través de línies rectes.
  • Es desenvolupa principlament a França.

ARQUITECTURA
  • Es van edificar arcs de triomf, esglésies que semblaven temples romans i columnes conmemoratives com les romanes.
  • Un exemple d'arquitectura neoclàssica són l'"Església de la Madeleine" o la "columna Vendôme" tots dos a París.
  • Els dèspotes il·lustrats van patrocinar la cultura i l'art com a forma d'exaltació del seu poder. Per aquesta raó ciutats com París o Madrid van ser embellides amb edificis.

ESCULTURA
  • El més gran exponent va ser l'italià Canova. Una de les escultures més importants és "Eros i Psique"

PINTURA

  • Es reprodueixen fets de la seva època.
  • Es busca l'exaltació de la història de l'antiga Roma que era identificada amb els seus ideals.
  • Destaca el pintor Jacques-Louis David "Jurament dels Horacis", "Jurament del Joc de Pilota", "La coronació de Napoleó" o "Mort de Jean-Paul Marat".

Neoclassicime- Banc d'imatges.

Goya-Treball

jueves, 17 de marzo de 2016

Art del Barroc (conceptes)

Art del Barroc
Introducció
Al segle XVII i començament del XVIII, l’idealisme característic del Renaixement va deixar pas a una visió del món molt més pessimista. Els artistes del barroc van tendir a exagerar l’expressió dels personatges, a destacar els contrastos i a recrear-se en els detalls.

L’art barroc és l’estil dominant del període així anomenat. Fou un procés desenvolupat entre dos formes de classicisme: la del Renaixement i la de l’era racionalista.

L’enfortiment de la burgesia en alguns països europeus, la divisió d’Europa en dues confessions religioses (la catòlica i la protestant) i els interrogants que es plantegen arran dels conflictes de l’època i de l’eixamplament d’horitzons són circumstàncies històriques que van influir el barroc.



Arquitectura

L’arquitectura barroca destaca per l’exuberància i la teatralitat. Els arquitectes es preocupaven per l’espai on s’havien d’ubicar els edificis que construïen i d’aquesta manera sorgí a Europa l’urbanisme.

Els arquitectes barrocs abandonen les línies regulars dels edificis renaixentistes i van imposar un estil marcat per les formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons, es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc, perquè es volia atreure l’atenció del vianant per fer-lo passar a l’interior.


Escultura

L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l’expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru.

La concepció del cos humà s’allunya del cànon grecoromà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l’expressivitat de les figures, que s’aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment. (David David (1619), de Bernini , el rapte de Prosèrpina El rapte de Prosèrpina, de Bernini (Galleria Borghese, Roma) i el baldaquí de l'altar major de la basílica de Sant Pere de Roma El Baldaquí, obra de Bernini, a l'altar major de la basílica de Sant Pere de Roma, obres de Bernini).



Pintura

La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels personatges, es dóna molta importància a la llum que fa ressaltar les figures sobre la penombra del quadre. S’accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i moviment sobre la tela.

Rembrandt (1606-1699)
 - (L'home del casc d'or L'home del casc d'or, de Rembrandt (Museu de Berlín).

 - Aristòtil amb el bust d'Homer Aristòtil contemplant el bust d'Homer, de Rembrandt.

 - El retorn del fill pròdig, dibuix del pintor holandès Rembrandt.

 - Lliçó d'anatomia La lliçó d'Anatomia del Doctor Tulp (1634), de Rembrandt (Mauritshuis, la Haia).
 

Velázquez (1599-1660), pintor de cort, és un dels representants més destacats dels quadres de gènere, destinats a decorar l'àmbit familiar i que contenen escenes quotidianes:

- (Felip IV de Castella Felip IV de Castella, per Diego Rodríguez de Silva y Velázquez,

- El príncep Baltasar Carles El príncep Baltasar Carles, per Velázquez.

- La rendició de Breda La rendició de Breda (1635), també anomenat <i>Les llances<r>, de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez....


Velázquez ( la vida i anàlisi d'una obra)

Art del Barroc (característiques)